EL MEU RACONET v.HDR

Tot sovint fem nostres alguns espais. Ja sigui perquè hem viscut allà moments especials, perquè ens recorden a moments concrets o perquè la bellesa del lloc ens dóna una satisfacció especial, que en cap altre lloc aconseguim.
Per mi, aquest espai és el Torrent del Castelló.

El Ripoll baixa des de Sant Llorenç Savall fins a Castellar, ample i orgullós. I cada dia, per sort i amb excepcions importants, més net.

Forma basses temporals entre les argil·les i els conglomerats, que s'omplen de vida quan comença el bon temps. Efemeròpters, girínids, escorpins d'aigua, dípters i larves de libèlules. Algues filamentoses i matèria orgànica en descomposició.

I de sobte, les aigües del Torrent del Castelló, que baixen incorruptes i encaixonades, acaronen a les del Ripoll, que les rep de bon grat.

Els canyissars delimiten les ribes del torrent allà on l'aigua es remansa. Però els pins, els aladerns i les alzines envaeïxen sovint la ratlla imaginària.

 

Aquí tot es vida. La remor de l'aigua. El vent que fa ballar les fulles. Els ocells que canten alegres. Els peixos que fan tirabuixons a l'aigua. Les granotes que avisen a tothom que ja és primavera.

I aigua. Arreu, aigua. Baixa nerviosa buscant el seu germà gran. S'atura per jugar amb els peixos. Admira les canyes que la saluden al seu pas. I remulla les goles de les granotes, calentes de tant cantar.

I dalt de la riera la talaia. Un altre punt de vista. Un paradís d'orquídies i ranuncles perfumat de farigola. El Ripoll per sota, gran però vulnerable. Els pins agrupats en bosquines ufanes. Els pollancres alts com gegants. I al fons, el massís de Sant Llorenç del Munt que cuida l'armonia de les muntanyes filles seves.

Com deia Pere Quart, una pàtria tan petita que la somio completa.