HISTÒRIES DELTÀIQUES. II: L'APARICIÓ DE LA SALINA

Era un dia com qualsavol altre d'aquell estiu del 2009. Jo m'havia quedat censant a la reserva, mentre que altres companys havien anat a fer el cens de les antigues salines de Sant Antoni. Una estona després d'haver acabat van arribar els companys... I va venir una companya més.

Antigues salines de Sant Antoni

Era un petit cadell. Molt peluda, amb moltes paparres i molta set i molta gana. I és que allà on havia de viure no tenia menjar (s'havia de buscar les garrofes com podia: pollets d'ocell, tota mena d'insectes, ous...).
Però aquell dia va ser un dia de molta sort. Aigua, menjar, rentada i eliminació de puces i paparres... I jocs, molts jocs amb tothom.
I després d'un dia sencer de son a l'endemà, es va convertir en una gosseta molt feliç.

Jugava amb tothom, ens l'enduiem d'excursió a la muntanya, se n'anava darrera dels visitants de la reserva, explorava els marges dels arrossars, es banyava a la platja...

Però què hem de fer amb ella? Ningú se la pot quedar. Jo tampoc. Hi ha una gossera a Tortosa... Però només els visiten un cop per setmana... És un cadellet, no li podem fer això. Bé, doncs li farem publicitat.

Però no va ser tan fàcil. Al Delta la gent estava de vacances i no volia saber res de responsabilitats. Així que me la vaig endur cap a casa, quan va acabar l'agost, amb la intenció de buscar-li una bona familia. Tot i que una part de mi sabia que no podria ser així. Un disgust enorme a casa. Una companya per tota la vida.

I ara, un any i mig després, i als seus vint-i-dos mesos i mig, és la reina de casa. La seva mirada tendra i el seu caràcter afable de gos petaner abandonat ha aconseguit estovar els cors de tothom. El meu el primer.

QUEDARSE A GUSTO

Qué bien sienta descargar la rabia en según que situaciones. Es casi tan placentero como soltar un peo al despertar que se ha estado fraguando durante toda la noche.

Perdón por el símil, pero el tema del que quería hablar es más desagradable aún. Resulta que a través de un foro me llegó un correo en el que criticaban a un "persona"je que se le había ocurrido colgar un par de vídeos muy ilustrativos de sus aficiones. El primero de ellos te explicaba cómo poner un cepo, de esos que quiebran la pata a cualquier animal que pase por allí (podrías ser tú, ese animal, también), uno de esos cepos que están prohibidísimos desde hace muchos (aunque resultan demasiado pocos) años por la legislación europea, estatal, autonómica, social y moral. En el segundo vídeo se muestra cómo estos intrépidos "cazadores" han cogido una de las "alimañas" que tanto odian. Una cría de zorro. Y es que ya te recomiendan ponerlos cerca de la madriguera, porque si tienes la suerte de que caiga una cría, la madre se va a quedar merodeando para intentar salvarlo.

Empecemos por el hecho de que es una barbaridad utilizar este método, por la tortura que representa al animal verse atrapado, durante el tiempo que les dé la gana a los furtivos, en el cepo (puede morir antes de hambre), por el hecho que pueden llegar a arrancarse la pata para poder escapar (tienen un sentido de la libertad mucho más profundo que los humanos). Sigamos pensando en que en el cepo puede caer cualquier animal (zorro, lobo, oso, lince, pero también perro, persona, etc.). Pero es que además, la pobre cría de zorro no muere pronto, cuando se la encuentran. Se dedican a dejarle un tiempo en el cepo. Imágenes muy duras que no se van muy fácilmente de la cabeza. Un cachorro intentando defenderse con uñas y dientes literalmente, que se convierte en el juego de dos cabrones sin ningún atisbo de escrúpulos.

Puedo llegar a entender el control de depredadores que se hace en fincas cinegéticas siempre dentro de la legalidad. Existen unas jaulas con reclamo dentro en las que entran y no pueden salir, pero no sufren más que la ausencia de libertad y te permiten ¿salvar? a una especie protegida que haya podido caer. Aunque entiendo mejor que si hay demasiados zorros es porque no hay depredadores superiores que los controlen (lince ibérico y lobo ibérico en la península). Pero es que a gentuza como esta no se les puede llamar cazadores, no tienen derecho. Son torturadores. Y aún se defienden diciendo que se ha perdido un arte tradicional en España. ¿El arte confundido con la tortura? Me suena mucho.

La defensa de estos psicópatas también se argumenta en que el vídeo fue grabado cuando aún era legal (la ley más fuerte, que no la primera, que penaba esto salió en 1989). Lo dudo tanto... Pero por lo menos he podido dejarle unos comentarios en el primer vídeo, en el que instruye a quien quiera aprender a torturar. Unos comentarios que huelen peor que el primer peo de la mañana. Y me he quedado muy a gusto.

No he querido poner el link de los videos, me parece que no hay que darle publicidad a un hijo de puta bajo ninguna circunstancia. Os cuelgo un link de una foto (no es mía) que muestra, sin ningún tipo de sadismo, es un retrato, un zorro enganchado en un cepo.
http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/103836/

PD: Si alguien sabe cómo vetar vídeos en YouTube para que otros descerebrados no aprendan a torturar se agradecería que me lo explicara.

HISTÒRIES DELTÀIQUES. I: UN POLLET I UNA FOTJA ADOPTIVA

Tot just el matí següent de que arribés a Riet Vell, fent un volt per les sèquies més properes de la casa em vaig adonar de que se sentia un xiulet agut, massa a al vora del camí. Vaig acabar entenent que devia ser algun pollet. Però estava massa a prop. No es veia cap ocell adult per allà. Vaig remirar entre les vores dels arrossars, quan de cop els xiulets agafen una força considerable. Va ser llavors quan me'n vaig adonar que entre les cames, que les tenia una a cada banda de la sèquia, passava un pollet fotja, negre amb el cap vermell, molt espantat. Unes quantes mans carinyoses el van agafar. Vaig remirar que la mare no estigués per allà. Com no vaig veure res el vàrem portar a casa. Vaig donar-li aigua. També volien donar-li menjar. Però el què? Sobreviurà? 

 

És millor deixar-lo i que la seva mare el busqui. Però on deu ser la mare? Perquè ell estava a l'arrossar. Així, amb un company, vam decidir portar-lo a la llacuna de la reserva, just davant de l'observatori. Allà hi havia una fotja que tenia pollets més o menys nascuts el mateix dia, o això semblava. Així que el vàrem deixar a prop i vàrem pujar a l'observatori. Des d'allà, després d'uns quants crits d'auxili del pollet, una fotja va passar a uns metres, ràpida, com intentant que el pollet no la veiés.

Però la va veure. Va veure-la i la va seguir. Cridant, cridant molt.

 

La va seguir fins al final. Més ben dit fins que al final, la fotja no va tenir més remei. I és que l'instint és l'instint.

 

I així el petit pollet va fer el seu primer mos des de feia massa temps.

A partir de llavors mai més se separava de la mare i el pare adoptius. Va conèixer els seus germans.

Tot va anar d'allò més bé. tenia uns pares molt protectors, tot i que el barri on vivien era força conflictiu.
I és que les polles d'aigua són d'allò més barrueres. Sempre buscant brega. Però els pares les mantenien a ratlla.

Va ser molt gran la sort del petit pollet de fotja. Però més gran va ser la satisfacció de veure'l créixer, dia a dia. Saber que aquella fotja adolescent va estar a les teves mans quan feia menys d'una setmana que havia nascut i que ara ja era tan gran...

Espero que encara segueixi essent tant afortunada com ho vaig ser jo.

HISTÒRIES DEL DELTÀIQUES. PRÒLEG.

M'anyoro molt el Delta de l'Ebre. Em passa sovint. És un dels llocs on em sento en (si bé una falsa) harmonia amb l'ambient. Els colors, la caloreta de l'estiu, l'olor a mar i a llacuna, l'arròs negre, el vent que bufa molt molt fort, la sorra sota els peus, una barbacoa a Riet Vell amb la gent de Riet Vell, el soroll dels ocells i de les onades, l'arrossar verd, l'aigua blava i el sol vermell que marxa per la Serra del Montsià.
Per això vull compartir alguns records. Tot i que els recrods sempre tenen un cert percentatge de biaix i un altre de fantasia de nova creació. Però és aquesta la gràcia dels records, no?

MAGNITUDS

És una qüestió purament de magnituds. Mai hi havia pensat, i l'altre dia a classe em vaig quedar bocabadat.

El cervell de l'home apareix fa aproximadament entre un milió d'anys (o com ens agrada als científics: 10exp6 - 10exp5). Amb el cervell apareix l'aprenentatge i la cultura, érem caçadors i recol·lectors, era el Paleolític. I a què ens vam dedicar? Doncs a extingir espècies, això si a nivell local i fruit de la sobreexplotació (grans ungulats a Amèrica del Nord, moes a Nova Zelanda, etc.). Tal i com succeïa durant les glaciacions.

Més tard, entre fa 10.000 i 1.000 anys (10exp4 - 10exp3) arriba el Neolític. Ara ja podem cultivar. No depenem de la producció de les plantes silvestres. Això permet un augment notable de la població. Els excedents creen poder. Ens inventem el mercantilisme, la guerra, les colònies... I ara, què vam fer? Doncs desforestar grans àrees per pastures i conreus, afectant a biomes sencers. Erem capaços de transformar ambients que s'havien format durant les eres geològiques (entre 100 i 10 milions d'anys, o 10exp8 - 10exp7).

Però i ara? Entre fa uns segles fins ara (10exp3 - 10 exp1) vàrem crear la indústria. Vàrem assolir la independència energètica. Ens inventem grans monstres (en el sentit que es vulgui): capitalisme, globalització, bioenginyeria, genòmica, ... I què hem aconseguit? Doncs la magnitud extrema. Hem aconseguit alterar els cicles biogeoquímics amb el canvi climàtic. Estem provocant l'extinció més ràpida de totes les conegudes. És un procés molt semblant al que van provocar els primers bacteris que van omplir d'oxigen l'atmosfera fa entre 100 i 1.000 milions d'anys (10exp8 - 10exp9).

Em preocupa pensar en una magnitud superior, un gran canvi de la Terra anterior als bacteris oxigènics. Potser el vulcanisme extrem o potser ja ens hauriem de remuntar a la creació de la Terra.

Però tranquils! Estem fent coses, no? Milions i milions d'euros i dòlars es destinen a paliar tot el nostre afany destructiu. Primer vam acordar en salvar les grans espècies emblemàtiques (óssos, cabres salvatges, llops, ...). Una bona solució, però on els posem, als zoos? Després ens vàrem adonar, i vàrem creure que això s'hauria de compensar creant grans reserves, parcs nacionals i demés, per controlar la destrucció que duiem a terme. Genial, ja tenim un lloc on escapar-nos el cap de setmana. Ara bé, què hem de fer quan alterem la capa d'ozó, omplim l'atmosfera de CO2, desfem glaceres, acidifiquem els mars, etc... Bé, tenim un protocol de Kioto, que molts l'accepten. El compleixen? És suficient? Què passarà? Espero no veure-ho, sincerament, però tampoc vull morir tan jove...