COM EL VALLÈS NO HI HA RES

Paisatges com aquests em fan entendre els sentiments de Pere Quart, quan acabada la Guerra Civil va haver d'abandonar aquesta terra. Els paisatges on he nascut i crescut em suposen uns sentiments intrínsecs. Casa meva són aquests paisatges. Des de Barcelona no es veu la Mola. Aquí el bosc és humil. Els camps són molt suaus. I el cel sona a llibertat.
Segurament no és la terra més maca del món. Però per a mi és molt més que bellesa. Són paisatges que alteren tots els sentits reaccionant en el cervell per a produir un munt de sentiments on plaer, pàtria i record juguen plegats.

El Marquet de les Roques

Vall d'Horta

CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;

Torrent del Castelló

l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.