Tot just el matí següent de que arribés a Riet Vell, fent un volt per les sèquies més properes de la casa em vaig adonar de que se sentia un xiulet agut, massa a al vora del camí. Vaig acabar entenent que devia ser algun pollet. Però estava massa a prop. No es veia cap ocell adult per allà. Vaig remirar entre les vores dels arrossars, quan de cop els xiulets agafen una força considerable. Va ser llavors quan me'n vaig adonar que entre les cames, que les tenia una a cada banda de la sèquia, passava un pollet fotja, negre amb el cap vermell, molt espantat. Unes quantes mans carinyoses el van agafar. Vaig remirar que la mare no estigués per allà. Com no vaig veure res el vàrem portar a casa. Vaig donar-li aigua. També volien donar-li menjar. Però el què? Sobreviurà?
És millor deixar-lo i que la seva mare el busqui. Però on deu ser la mare? Perquè ell estava a l'arrossar. Així, amb un company, vam decidir portar-lo a la llacuna de la reserva, just davant de l'observatori. Allà hi havia una fotja que tenia pollets més o menys nascuts el mateix dia, o això semblava. Així que el vàrem deixar a prop i vàrem pujar a l'observatori. Des d'allà, després d'uns quants crits d'auxili del pollet, una fotja va passar a uns metres, ràpida, com intentant que el pollet no la veiés.
Però la va veure. Va veure-la i la va seguir. Cridant, cridant molt.
La va seguir fins al final. Més ben dit fins que al final, la fotja no va tenir més remei. I és que l'instint és l'instint.
I així el petit pollet va fer el seu primer mos des de feia massa temps.
A partir de llavors mai més se separava de la mare i el pare adoptius. Va conèixer els seus germans.
Tot va anar d'allò més bé. tenia uns pares molt protectors, tot i que el barri on vivien era força conflictiu.
I és que les polles d'aigua són d'allò més barrueres. Sempre buscant brega. Però els pares les mantenien a ratlla.
Va ser molt gran la sort del petit pollet de fotja. Però més gran va ser la satisfacció de veure'l créixer, dia a dia. Saber que aquella fotja adolescent va estar a les teves mans quan feia menys d'una setmana que havia nascut i que ara ja era tan gran...
Espero que encara segueixi essent tant afortunada com ho vaig ser jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario