HISTÒRIES DELTÀIQUES. II: L'APARICIÓ DE LA SALINA

Era un dia com qualsavol altre d'aquell estiu del 2009. Jo m'havia quedat censant a la reserva, mentre que altres companys havien anat a fer el cens de les antigues salines de Sant Antoni. Una estona després d'haver acabat van arribar els companys... I va venir una companya més.

Antigues salines de Sant Antoni

Era un petit cadell. Molt peluda, amb moltes paparres i molta set i molta gana. I és que allà on havia de viure no tenia menjar (s'havia de buscar les garrofes com podia: pollets d'ocell, tota mena d'insectes, ous...).
Però aquell dia va ser un dia de molta sort. Aigua, menjar, rentada i eliminació de puces i paparres... I jocs, molts jocs amb tothom.
I després d'un dia sencer de son a l'endemà, es va convertir en una gosseta molt feliç.

Jugava amb tothom, ens l'enduiem d'excursió a la muntanya, se n'anava darrera dels visitants de la reserva, explorava els marges dels arrossars, es banyava a la platja...

Però què hem de fer amb ella? Ningú se la pot quedar. Jo tampoc. Hi ha una gossera a Tortosa... Però només els visiten un cop per setmana... És un cadellet, no li podem fer això. Bé, doncs li farem publicitat.

Però no va ser tan fàcil. Al Delta la gent estava de vacances i no volia saber res de responsabilitats. Així que me la vaig endur cap a casa, quan va acabar l'agost, amb la intenció de buscar-li una bona familia. Tot i que una part de mi sabia que no podria ser així. Un disgust enorme a casa. Una companya per tota la vida.

I ara, un any i mig després, i als seus vint-i-dos mesos i mig, és la reina de casa. La seva mirada tendra i el seu caràcter afable de gos petaner abandonat ha aconseguit estovar els cors de tothom. El meu el primer.